NO HI HA DRET

Una aventura... amb final feliç, però.... NO HI HA DRET!

Avui, aprofitant el sol que anuncia la primavera, hem sortit a passejar pel bosc, la Marta, el Caban i Jo. Tot anava bé, una bona passejada, bona companyia, un temps fantàstic... Casualment, ens hem aturat un moment, al camp de davant d'una casa en ruïnes. Fèiem córrer el Caban amunt i avall, disfrutava d'allò més.

De cop i volta, però, ens quedem tots tres quiets, en silenci i hem dirigit la mirada a la casa en ruïnes... hem sentit un plor desesperat d'un gos. Ràpidament ens hi hem acostat i, com que conec més o menys la casa, de seguida he pensat que algun gos estava atrapat al fons d'una de les tines que hi ha. Fet i dit, m'hi apropo, trec el nas pel capdamunt de la tina i... allà era. Un preciosíssim cadell de boxer, d'uns 2 mesos aproximadament, ens mirava des del fons de la tina, plena de runa i brutícia, amb cara de desesperació.

Ha provat d'incorporar-se, però les cames no li seguien. De seguida hem vist que estava molt dèbil i amb les costelles ben marcades. No ha tardat a remenar la cua quan ha vist que no marxaríem d'allà sense ell. Ens hem mirat amb la Marta i hem dit: quina mena de persona pot fer això?? Una cria de boxer, enmig del no-res... s'hauria perdut i caigut dins la tina??? No ho crec pas...per desgràcia. La raó em diu que ha estat un fill de puta..., no té altre nom. 

Hem començat a rumiar com el trauríem d'allà. La Marta s'hi ha quedat amb el Caban i jo he anat a buscar el cotxe. He lligat una corda a l"'enganxe" del cotxe i li he fet alguns nusos per baixar. La Marta, per una altra banda, amb una altra corda lligada al cotxe m'aguantava un peu. M'ha costat no caure en picat, la veritat, però he aconseguit salvar els 3 metres de paret fins a retrobar-me amb el gos. Mentre jo anava a buscar el cotxe, la Marta ja li ha posat nom... si era femella, es diria Tina... i sinó.... doncs Tino. Quan els meus peus han tocat terra, se m'ha tirat a sobre i m'ha omplert de petons i... de pipí! Pobret.... Ha estat un moment fantàstic. M'he sentit que li regalava una altra vida... i que ell ho sabia, perquè sí, era ell, un mascle... el Tino

La Marta m'ha tirat una motxilla i amb certes dificultats pels nervis de l'animal l'he ficat dins i la Marta l'ha pujat tibant de la corda. Un cop dalt... ha sortit com un boig, petonejant a la Marta i jugant amb el Caban! Però jo era a baix, així que, de nou, m'he agafat a la corda i au... amunt!!! Collons, ha costat..., tot i que la Marta m'hi ha ajudat. Ja tots a dalt, simplement, hem gaudit del moment... a més, el Tino és tant bonic!!! Tenim clar que nosaltres no ens el quedem.... ara te'l menjaries però en uns mesos ens en penediríem segur.... i amb el Caban ja tenim el "cupu" complert... així que he trucat a algú que em podia dir que sí que el volia... i, quina sort, ha dit que sí!!!! Final feliç... ens hem endut el Tino a casa i de seguida l'ha vingut a buscar el seu nou amo. Tots encantats de la vida i... el Tino, encara més. Es continuarà dient Tino???? és igual, de fet, el que importa és que estarà bé, segur. 

Si nosaltres un cop l'hem vist, no hem pogut deixar-lo allà, quina mena d'ésser viu pot fer-ho? Per favor, deixar-lo allà és condemnar-lo a una mort cruel... és com un "zulo", a 3 metres de profunditat. Ha estat un miracle que passéssim per allà, paréssim i que, ell, tingués prou enteniment per cridar-nos. Hi ha millors animals que persones, n'estic segur. No hi ha dret. Estic trist, per constatar que hi ha persones que no mereixen dir-se "persones", però feliç, per estar segur que hem fet el millor per ell.

La part positiva... que malgrat no poder viure amb nosaltres, sabem que estarà bé, SEGUR. 

Sort, Tino. Gràcies, Juanan!