Seleccionar TRADUCTOR

dilluns, 24 de setembre de 2018

El protocol de la discòrdia

Rebuig i malestar dels caçadors després de veure el polèmic vídeo referent al nou protocol que utilitzarà el Cos d’Agents Rurals per realitzar les inspeccions de caça. Un protocol que no ajuda a normalitzar la imatge del col•lectiu caçador.

Fa uns dies arribava a redacció de Cinegeticat un vídeo del nou protocol d’inspecció dels Agents Rurals en matèria de caça.

https://www.youtube.com/watch?v=O1wwO5URtBM

La caça és conservació, ajuda a potenciar la biodiversitat, millora la genètica de les espècies, té una funció social, manté viu el territori durant tot l’any, és un pou de saviesa,… és molt i molt més (no només matar).

Suposo que aquest nou protocol ha estat forçat pel trist cas d’Aspa (un cas aïllat, únic en tota la història dels AR, ocasionat per un energumen) el qual condemnem rotundament. Aquests protocols només els entendria en situacions d’alerta terrorista, no en un control rutinari de caçadors. Això ho considero vergonyós i una falta de respecte impressionant, a part de què no ajuda a normalitzar la imatge d’aquest col·lectiu tant maltractat i estigmatitzat. On queda el dret de presumpció d’innocència? 

Davant aquesta situació. des de redacció, hem enviat la següent petició als grups parlamentaris de Catalunya i els demanem que ens manifestin el seu posicionament de partit respecte a la idoneïtat d’aquest protocol i del vídeo esmentat, així com l’opinió que tenen de la pràctica de l’activitat cinegètica al nostre País.

*vegeu petició:

dimecres, 19 de setembre de 2018

Editorial Setembre - Octubre 2018 CINEGETICAT

Com els de Manlleu, cadascú lo seu!



Així ho diu el refranyer popular... i així identifico jo el col·lectiu caçador (generalitzant, és clar).

Sempre ens omplim la boca que hem d’estar units, que la unió fa la força, que les crítiques sempre són destructives, etc. i, a l’hora de la veritat, només hi ha enveges i interessos encoberts. Som un col·lectiu egoista i cal canviar aquesta realitat si volem créixer i ser un col·lectiu fort.

L’actual panorama cinegètic passa per un moment molt feble tot i que disposem d’un ampli argumentari que malauradament no sabem aprofitar. Sota el paraigua de l’equilibri poblacional de determinades espècies que ocasionen danys i creen conflictes, l’acció de la caça queda justificada i esdevé més que necessària, per no parlar del paper que juga en matèria de biodiversitat i millora genètica de les espècies, entre altres. Tot i això, no hem sigut capaços d’arribar a un consens d’unió per tal d’establir una taula de negociació amb l’Administració i lluitar per tot allò que fa anys que reclama el col·lectiu:

  •       Un bon tracte i una bona imatge de la caça als mitjans de comunicació
  •       Un reconeixement per part de l’Administració i de la política
  •       Respecte de la societat per la caça i els caçadors
  •       Una Llei de caça adaptada a les necessitats actuals
  •       La creació de Parcs d’entrenament per a gossos de caça
  •       La simplificació burocràtica de les Societats de caçadors
  •       Un Decret per a poder comercialitzar la carn de caça amb garanties
  •       La subvenció de contenidors i la seva gestió per a abocar les despulles de caça
  •       La subvenció per a elaborar PTGC i els seus censos
  •       Una normativa més simple i flexible per a les gosseres de caçadors
  •       Facilitar l’accés a la caça als joves a les Reserves i als Parcs Naturals
  •       Un Consell de Caça més ampli i executiu
  •       ...


Potser sí que alguns d’aquests temes han estat abordats per representants dels caçadors, però el resultat és el que és i s’arrossega des de fa molts i molts anys (tants com ús de raó tinc en matèria de caça, i sóc caçador d’ençà que els meus pares em van portar al món, vaig néixer caçador!).
El cas és que, en un moment o altre, tots hem tingut aquest debat i hem reconegut que “no estamos tan bien”, fins i tot alguns ens hem indignat moltíssim quan ens han tocat quelcom de prop... però a l’hora de la veritat, hem estat nosaltres (els caçadors de peu), els que no hem estat a l’altura, els que no hem tingut prou pebrots per donar un cop de puny sobre la taula dels dirigents, els que no ens  hem donat prou suport ni hem fet prou pinya per revertir la situació, segurament per allò que diu el refrany “Com els de Manlleu, cadascú lo seu”, ja que l’egoisme genètic forma part del nostre col·lectiu.

Potser per això m’apassiona tant aquest món, perquè l’he viscut i el visc des de dins i intento projectar el futur que ens espera. És llavors quan em surt la vena de la indignació i la inquietud. És llavors quan em torno a adonar que som uns afortunats però que tenim data de caducitat perquè en un futur no gaire llunyà, si no canvien les tornes, la caça com l’hem viscut fins ara, desapareixerà.
Any rere any es van perdent parcel·les (modalitats, espècies, “cupos”... fins i tot caçadors) i es va encasellant la caça com a un últim recurs per a controlar sobrepoblacions, és a dir, que de mica en mica ens anem tornant empreses d’extermini i es va perdent la part tradicional i social de la nostra estimada activitat!

Canviant de tema, mentre escric l’editorial quedo perplex després de veure un vídeo referent al nou protocol d’inspecció de caça que faran els Agents Rurals. Vagi per endavant que conec molts Agents Rurals i molts d’ells els valoro i aprecio moltíssim, aquest comentari no va per a ells, sé perfectament que no estan d’acord amb el nou protocol, però les ordres vénen de dalt. Com és possible que s’autoritzi un protocol com el del vídeo per fer inspeccions rutinàries als caçadors??? Una vegada més, el col·lectiu caçador torna a ser tractat com a terrorista i, aquesta vegada, amb el vistiplau de l’Administració.... On queda la presumpció d’innocència del caçador? Quina falta de respecte i quina vergonya més immensa haver de viure aquestes situacions! L’entorn no caçador, en veure el vídeo, em demanava si realment som tan perillosos i si és necessari utilitzar aquest protocol antiterrorista.... Amb el que m’ha costat normalitzar la imatge del caçador entre els més coneguts! Una vegada més ens estigmatitzen, maltracten i ens prenen el pèl. Ja n’hi ha prou! Fins quan ho hem d’aguantar, això?

Amb això no pretenc mostrar-me com un pessimista empedreït, els que em coneixeu sabeu que soc un lluitador. Només us animo a reflexionar sobre l’estat actual de l’activitat cinegètica (d’on venim, com estem i cap a on anem) per demanar-vos que continueu lluitant des de la unitat i que ens seguiu acompanyant en aquest nou rumb que prenem per la CAÇA des de Cinegeticat.


Salut i caça amics i amigues!

Eduard Melero
Director
cinegeticat@cinegeticat.cat

dilluns, 3 de setembre de 2018

Nou inici de temporada, atípic i clau en un moment de gran trascendència




Diumenge comença una nova temporada de cacera, envoltada d’un gran debat entorn a unes noves faltes de respecte de l’Administració, mitjans de comunicació i altres envers la caça i els caçadors.

L’absència de suport per part del Departament d’Agricultura i la seva Consellera, la Sra. Teresa Jordà per la gran tasca ecològica i social del col·lectiu caçador així com no haver desmentit les falses notícies sobre l’efectivitat de la vacuna per esterilitzar senglars ha provocat una aturada de caça els mesos de setembre i març que ja ha començat en diferents colles de la província de Barcelona, amb suport creixent de les altres representacions territorials de la Federació Catalana de Caça.

Arribats a aquest punt d’adhesions, esdevé cada vegada més necessari convocar una reunió amb tots els sindicats del món rural (Federació Catalana de Caça, Unió de Pagesos, ASAJA, JARC, Institut Sant Isidre, Consorci Forestal de Catalunya, i associant les assegurances agràries…) per tal de compartir visions i objectius, i pactar una estratègia.

Està clar que el dilema “caçar si o caçar no” a tan sols un dia de començar la temporada, ara per ara només fracturaria més el mateix col·lectiu de caçadors i donaria peu a crear nous enemics, cosa que no convé al col·lectiu.

Tant els propietaris forestals com els agraris faran costat de ben segur als caçadors perquè surten beneficiats de la seva activitat. Cal tenir en compte que els caçadors abaten en un sol any més de 50.000 senglars i ho fan amb recursos propis, assumint una elevada despesa econòmica i personal de les seves butxaques i famílies, fet que estalvia desenes de milions d’euros de danys als cultius i molts morts i ferits per accidents a les carreteres del país.

En aquesta reunió s’haurien d’establir uns drets, uns deures i unes obligacions per cada part i fer un manifest conjunt al Departament d’Agricultura on s’exposi clarament el que es reclama: respecte, reconeixement, millores, ajudes, flexibilitat, defensa, protecció, promoció, …

Esperem, doncs, tenir el lideratge que requereix aquesta tensa situació. Sabem que no vindrà de l’Administració, i desitgem un canvi de rumb de la Federació Catalana que ha estat passiva i reactiva als últims canvis i esdeveniments. Com a representants dels caçadors han de liderar la resposta que exigeix el nostre sector juntament amb la resta d’actors implicats del món rural

Així doncs, ens trobem davant una temporada atípica que comença en paral·lel a les reunions internes dels nostres representants. Tant de bo tot plegat no es demori, sinó caldrà actuar en conseqüència. Ara tenim una oportunitat d’or per canviar-ho tot, és un moment històric. La caça i els caçadors no ens mereixem el que estem vivint!


Visca la caça!


Adjunt, teniu el quadre resum de la temporada. Sobretot gaudiu de l’activitat cinegètica però amb seguretat i respecte. #lacaçaésvida

dimecres, 8 d’agost de 2018

Quan el trofeu ja no importa... tant.


Quan el trofeu ja no importa... tant.

Doncs si, la sort juga un paper molt important en l'activitat cinegètica, sobretot quan l'objectiu fixat és més complicat de l'habitual. Ho escric des de la meva humil però llarga experiència cabirolaire, una gran passió.

En aquest cas particular, la meva aventura va començar fa un parell d'anys, quan el suposat cabirol gaudia del seu màxim esplendor (en argot caçador diríem quan tenia el seu màxim trofeu). Fou llavors quan un servidor es va obsessionar amb el citat cabirol, però mai vaig poder guanyar-li la partida tot i que ho vaig provar i provar durant dues temporades (els que em coneixeu ja sabeu com de tossut sóc amb la caça). Segurament em va faltar la sort.

Enguany, després d'observar-lo durant la temporada del senglar, vaig veure com l'animal havia perdut considerablement el seu trofeu, es tractava d'una regressió de llibre. De fet, l'any passat ja va començar a perdre banya. Tot i això, la meva obsessió per poder abatre aquell espectacular cabirol que durant dues temporades sempre havia sortit victoriós, així com haver superat fins a dia d'avui les diverses batudes de caça, em va fer ratllar la vesània.

Tal ha estat l'obsessió que he preferit sacrificar un dels pocs precintes que he disposat per intentar abatre aquest vell conegut.

Possiblement ha estat un dels anys cabirolires més complicats que he viscut, per una banda, a causa del "boom" cabirolaire i, per l'altra, per la meteorologia (pluges que han omplert de verd el bosc fins ara).

Després de moltes sortides, avui ha estat el dia, avui he guanyat jo la partida i avui la sort ha estat al meu costat.

Vell Colau, sempre tindràs el record que mereixes!


Salut i caça.

dimarts, 24 de juliol de 2018

Editorial Juliol - Agost 2018 CINEGETICAT

Reflexions d’estiu -Part II



Llegia amb atenció i, amb el cap pensant en les vacances d’estiu, l’editorial del passat mes de juliol (revista 21 Juliol/agost de 2017) i m’alegra poder repetir que un any després, seguim essent guies (no oficialment reconeguts) en matèria cinegètica del País.
Apunto algunes situacions que considero que han de formar part de la nostra reflexió estival i que haurien de reconduir-se amb l’objectiu de millorar el col·lectiu caçador:


  •        Manifestacions

És important poder-se manifestar lliurement, és un dret i revalora la recentment oblidada “llibertat d’expressió”.
Per mi les manifestacions no poden ser simples actes de denúncia i mobilització. Han de ser quelcom més, han de perseguir un objectiu clar. Els manifestants i els qui veuen la manifestació, han de tenir claríssim quines són les reivindicacions que s’exposen i les peticions concretes de solució que es proposen. Si això no està clar, millor quedar-se a casa, la mobilització no serà efectiva. Cal convocar manifestacions tenint en compte que no n’hi hagi altres o cap altre acte que pugui eclipsar l’esdeveniment, cal avisar a tots els mitjans de comunicació, cal tenir en compte que la ubicació de la manifestació sigui cèntrica i al màxim d’equidistant des dels diferents punts del país, cal definir un eslògan clar, identificatiu, fàcil i, sobretot, consensuat amb el col·lectiu, cal consensuar una imatge a donar i, no per últim menys important, cal llegir un manifest en què quedi clara la reivindicació i el que es pretén aconseguir. Només si tot això està ben pensat, les probabilitats d’èxit de convocatòria i repercussió podran augmentar.

  •     Retallades i/o eliminació de parcel·les de caça

Cada cop més sovint, les entitats, associacions... “anticaça” esgarrapen petites parcel·les a l’activitat cinegètica. Per exemple, en l’actual Ordre de Vedes hem vist bocabadats com ens han prohibit la pròrroga del tord. També estem a punt d’entrar en una moratòria de la tórtora promoguda per entitats ecologistes a Europa... i no cal recordar el tema dels fringíl·lids!
Puc estar més o menys d’acord amb determinades moratòries i/o restriccions, però amb què no estic gens d’acord és que aquestes imposicions vinguin només de la mà de grups ecotalibans que potser han estat subvencionats i tot. Considero que si la població d’una determinada espècie cinegètica està disminuint, també hem de ser els mateixos caçadors els que proposem mesures per intentar revertir la situació. Promocionem la recollida de dades fiables dins el propi col·lectiu i assessorem-nos amb estudis i promovem seguiments científics. Donem elements per contrastar els estudis promoguts des d’associacions animalistes per tal de deixar de sentir-nos imposats a les disposicions de tercers. Penseu que ara és la tórtora, però demà serà la guatlla i la perdiu. I afegeixo... podem comptar nombre d’espècies i estimar poblacions i fer balanços, però a l’arrel del problema rara vegada s’hi furga.


  •     Mitjans de Comunicació (novament)

No em cansaré de reivindicar amb força que cal que els mitjans de comunicació ofereixin la visió de la caça des de la seva vessant positiva, que admetin la pràctica necessària i que no només mostrin la part negativa a la societat. Hem de començar d’una vegada per totes a trencar tabús. Digues-li control de poblacions, control de plagues, gestió de fauna salvatge... i sí, societat en general, gestió de fauna, control de plagues, etc. pot implicar eliminar individus, o sigui, matar. Cal mantenir sempre l’ètica, per descomptat, però continuar amb tabús només alimenta la imatge que aquesta feina no la fa ningú, ni és necessària i, si la fa algú, és un col·lectiu caçador amb fal·lera de matarife un diumenge al matí després d’esmorzar al bar... PER FAVOR!

  •     Les sobrepoblacions

Difícil solució si no hi ha consens entre les parts implicades, des de la societat, passant pels caçadors, agricultors, administracions públiques i locals fins a les entitats conservacionistes.
No es poden permetre aquests abocaments de fons públics en projectes de difícil credibilitat, sense almenys comptar amb altres mesures complementàries. Per descomptat, la caça té un paper principal en aquest escenari de control de sobrepoblacions.
I podria escriure molt més, però la calor comença a picar i les vacances m’esperen!


Bon estiu, bona mitja veda, salut i caça!

Eduard Melero
Director

cinegeticat@cinegeticat.cat

dimecres, 2 de maig de 2018

Editorial Maig - Juny 2018 CINEGETICAT


Editorial Maig 2018

El passat 15 d’abril milers de caçadors i caçadores ens manifestàvem a Barcelona en defensa de la caça sota el lema #SíaLaCaça, reivindicant que la caça forma part de la vida, en especial al món rural, i que és una eina de gestió necessària per a la fauna salvatge. Per aquest motiu, a la manifestació es va reclamar #Respecte i suport explícit de l’Administració. Fins aquí tot bé, si no fos perquè el mateix dia hi havia convocada, poc temps després, una nova i previsiblement multitudinària manifestació en el marc de la situació política catalana actual i, en concret, dels dirigents empresonats.

Penso que tothom podia ser més o menys conscient que la coincidència d’actes no tindria un tractament igual als mitjans de comunicació. De fet, previsiblement es podia pensar que es donaria molta més cobertura mediàtica a la gran manifestació que no pas a la de la caça. Ara bé, el que no es podia imaginar és que CAP mitjà públic català (a excepció de la televisió local de Barcelona, Betevé – Gràcies!) va fer esment de l’acte, ni tan sols van comentar res en els informatius posteriors. Així que quan demanem #Respecte, també va pels mitjans de comunicació i, en especial, pels públics.

Pel que fa al suport explícit de l’Administració... valoreu vosaltres mateixos, estimats lectors. El que no tinc clar és si complien directrius del Ministerio pel 155 o si tenien llibertat de moviments... En qualsevol cas, valoreu...

Continuo pensant que per a millorar el nostre col·lectiu ens caldria un partit polític propi. Fa temps que, contra la meva voluntat ideològica, observo que tot, tot, tot està polititzat. Un bon dia un amic em va dir que la política o la feies o te la feien. Amb aquesta premissa i coneixent els partits polítics actuals, em dol reconèixer que pràcticament ningú fa res per la caça. Encara si algú ha fet alguna cosa han estat els partits de centre-dreta, perquè els altres el que crec és que directament ens ha obviat com a col·lectiu. La realitat, però, és que també estem on estem (mal panorama i futur poc esperançador) en bona part per aquests mateixos partits, que han governat bastants anys. Probablement ens han donat només una miqueta de peixet, senzillament perquè sabien que així rascarien alguns vots enfront dels que ens obvien com a col·lectiu.

Per tant, si no fem un partit propi, tal com he escrit en altres editorials, hauríem de fer una oficina de la caça (amb tècnics que siguin caçadors) que sigui executiva en la presa de decisions pel que fa a la gestió cinegètica. I si ho volguéssim fer encara més bé, la faria més plural. És a dir una Oficina del Medi Natural, amb personal tècnic, de territori i professional que englobés totes les activitats i aprofitaments del medi natural (caça, forest, bolets...). Només així evitarem la nostra extinció.

Necessitem créixer, formar-nos, tecnificar-nos i ser ben vistos.

Per cert, a banda de sortir a caçar cabirols, participeu en les fires i trobades de caça que ens arriben aquests dies perquè d’aquesta manera també es demostra la força social de la nostra estimada activitat i passió, la caça!

Eduard Melero
Director
cinegeticat@cinegeticat.cat