Tenim l'os i ve el llop

Tenim l’os i ve el llop

Quan parlem d’aquests dos grans depredadors ens exposem a fer remoure debats i a crear-nos probablement algun enemic més, no obstant, és necessari aportar altres visions i fer treballar consciències per tal de pensar en un futur compartit o no.

El llop (Canis lupus) va desaparèixer de Catalunya a finals de segle XIX/principis del XX probablement per l’estricnina. En canvi, l’os bru (Ursus arctos) no es va arribar a extingir tot i que la seva població també va quedar molt minvada.

L’home no els volia

Evidentment la mà de l’home ha estat en bona part la responsable de trobar-nos en aquesta situació. Cal decidir, però, el model de vida que volem. Si decidim continuar amb el model de vida actual, aquestes dues espècies poden resultar incompatibles per conviure-hi. Al món existeixen extenses superfícies (milers i milers d’hectàrees) totalment deshabitades que resulten hàbitats perfectes per aquestes espècies, ja que la seva supervivència depèn bàsicament d’ells i de la seva capacitat de trobar aliment (salvatge 100%) sense afectar l’humà. Però Catalunya, és un país petit i, sobretot, fragmentat i cada vegada més, freqüentat. Tot i que cada cop hi ha més zones rurals despoblades, les persones cada cop fan més ús (esportiu/lúdic) del medi natural i les pastures de muntanya també hi són presents. En aquest context, garantir un espai prou ampli i continu que garanteixi la pervivència d’aquestes espècies sense generar conflictes amb les nostres activitats, les humanes, esdevé gairebé impossible.

L’estat actual

Ambdues espècies han estat objecte de programes de protecció i/o reintroducció. Avui en dia es pot parlar d’una població estable de 64 exemplars d’os bru al Pirineu català i d’una població estimada de més de 20 individus de llop al territori, repartint-se els avistaments de llops al Massís del Cadí (Alt Urgell, Solsonès, Berguedà, La Cerdanya), a comarques centrals (Bages i Moianès) i els Pirineus fronterers amb França (La Cerdanya i Ripollès).

Les poblacions actuals son una font de debat popular constant. D’una banda, els defensors de l’espècie (la majoria amb mentalitat urbana i alimentats per la filosofia del món meravellós de  Disney) i, de l’altra, els seus detractors (molts d’ells amb mentalitat rural i patidors del que passa al territori). Però a altres nivells també hi ha un constant debat on intervenen l’Administració, comunitat científica, entitats ecologistes, agràries, ramaderes, col·lectiu caçador i propietaris forestals i les conclusions son similars: no hi ha acord general.

Què hauríem de fer?

És evident que hi ha danys i conflictes, on els principals damnificats son els ramaders però també ho son les persones. Potser el punt de partida d’aquesta negociació rau en establir el llindar mínim de danys/conflictes que estem disposats a acceptar. A partir d’aquest llindar, caldria pautar les mesures necessàries perquè les poblacions continuïn estables, regulades i equilibrades, mitjançant una correcta gestió cinegètica.

Avui per avui, encara no hem aconseguit equilibrar les poblacions d’ungulats (senglars, cabirols, cérvols,...) amb les conseqüències que això comporta (danys agricultura, accidents trànsit, danys ecològics, zoonosis,...). Sabent que el control d’aquests depredadors (llop – os) resta limitat a l’acció de l’home o a l’aparició de malalties, realment estem preparats per conviure-hi amb total garantia que no se’ns escaparà de les mans?

LLOP Photo by Tahoe 

OS Photo by Eduard Melero