Recordant

Pot semblar una tonteria. Pot semblar una cursileria. O fins i tot una xuleria. Però no ho és. És una part de la meva vida. I avui la vull compartir amb vosaltres.

Vaig començar a caçar amb 16 anys, el dia que vaig tenir el permís d’armes a les mans. Ara en faré 47. Però si soc sincer, la caça ja corria per dins meu molt abans. I tot, absolutament tot, és gràcies al meu pare.

Ell no només em va ensenyar a caçar. Em va ensenyar a respectar. A esperar. A escoltar el bosc. A entendre que la caça no és disparar, sinó formar part d’alguna cosa molt més gran.

A casa sempre hi havia hagut gossos. Primer per a la menor, després la canilla de rastre pel senglar. Jo vaig créixer entre lladrucs, olor de pólvora, matinades fredes i històries explicades al voltant d’una taula. Vaig créixer mirant-lo a ell, aprenent sense adonar-me’n.

Recordo quan al poble, a Cardona, la colla del pare caçava 10 o 15 senglars en tota una temporada (ara aquestes colles fan entre 100-200 senglars en una temporada!). I quan se n’abatia un, era una festa grossa. No per la quantitat, sinó pel que significava. Esforç. Unió. Orgull compartit. Ens repartíem la carn per portar-la a casa, i aquell gest senzill de repartir parlava dels valors que ens havien ensenyat.

Més endavant vam començar a anar a l’Aragó cada quinze dies. Marxàvem a les quatre del matí per arribar-hi a les vuit. Sense GPS. Sense tecnologia. Quan un gos es perdia, el patiment era real. Dies i dies sense saber-ne res. Aquella angoixa al pit fins que algú trucava dient que havia aparegut en una masia. I ho deixàvem tot per anar-lo a buscar. Perquè el gos no era una eina. Era família.

El 1996 vaig abatre el meu primer senglar en batuda. El 2006, el primer cabirol. El 2009 vaig aconseguir el rècord absolut de Catalunya de cabirol de tots els temps, i el 2012 el vaig superar. Van ser moments importants, sí. Però amb el temps he entès que el que realment importa no són els números.

El 18 de febrer de 2016, a Coaner, vaig abatre el meu senglar número 100. I aquell dia no estava sol. Era al costat del meu amic Pep. Aquell moment el vam compartir junts. I avui, ell ja no hi és. Al cel sigui. Érem joves. Massa joves. Però aquell record ningú me’l podrà prendre mai.

Com tampoc ningú m’esborrarà la passió per la becada que em va encomanar el meu amic Jordi. “Per culpa seva” vaig descobrir una manera diferent de viure la caça: més íntima, més fina, més connectada amb el gos. I ell també ens va deixar massa aviat. També jove. També amb massa camí per fer.

La vida a vegades colpeja fort. Però cada vegada que entro al bosc, ells hi són. En un record, en una rialla, en una anècdota que em ve al cap. Perquè la caça, al final, no són peces abatudes. Són persones. Són instants compartits. Són vincles que no es trenquen ni amb el temps ni amb l’absència. #lacaçaésvida

Si una cosa m’ha regalat aquest camí són persones molt maques, amb els mateixos valors: respecte, humilitat, amistat sincera i amor pel bosc.

I si hi ha un fil que ho uneix tot, és el gos. Sense ell, per a mi, la caça no té ànima. El gos és lleialtat. És companyonia. És silenci compartit. És emoció pura.

Al final, tot això no va de trofeus. Va de llegat.

Del que em va ensenyar el meu pare.

Del que vam viure amb en Pep.

Del que em va descobrir en Jordi.

Del que visc amb el Carlos, en Marc, Rami, el Ramonet o en Banasta per exemple!

Va de vida.