Quan el trofeu ja no importa... tant.

Quan el trofeu ja no importa... tant.

Doncs si, la sort juga un paper molt important en l'activitat cinegètica, sobretot quan l'objectiu fixat és més complicat de l'habitual. Ho escric des de la meva humil però llarga experiència cabirolaire, una gran passió.

En aquest cas particular, la meva aventura va començar fa un parell d'anys, quan el suposat cabirol gaudia del seu màxim esplendor (en argot caçador diríem quan tenia el seu màxim trofeu). Fou llavors quan un servidor es va obsessionar amb el citat cabirol, però mai vaig poder guanyar-li la partida tot i que ho vaig provar i provar durant dues temporades (els que em coneixeu ja sabeu com de tossut sóc amb la caça). Segurament em va faltar la sort.

Enguany, després d'observar-lo durant la temporada del senglar, vaig veure com l'animal havia perdut considerablement el seu trofeu, es tractava d'una regressió de llibre. De fet, l'any passat ja va començar a perdre banya. Tot i això, la meva obsessió per poder abatre aquell espectacular cabirol que durant dues temporades sempre havia sortit victoriós, així com haver superat fins a dia d'avui les diverses batudes de caça, em va fer ratllar la vesània.

Tal ha estat l'obsessió que he preferit sacrificar un dels pocs precintes que he disposat per intentar abatre aquest vell conegut.

Possiblement ha estat un dels anys cabirolires més complicats que he viscut, per una banda, a causa del "boom" cabirolaire i, per l'altra, per la meteorologia (pluges que han omplert de verd el bosc fins ara).

Després de moltes sortides, avui ha estat el dia, avui he guanyat jo la partida i avui la sort ha estat al meu costat.

Vell Colau, sempre tindràs el record que mereixes!


Salut i caça.