Editorial març 2018 CINEGETICAT

Març, marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot!

Benvinguts i benvingudes a la nova edició de la revista Cinegeticat, benvinguts i benvingudes al mes de març.

De nou, entrem a la recta final de la temporada hàbil de cacera del senglar i, de nou, superem rècords de senglars abatuts en gairebé totes les colles senglaneres de Catalunya. Aquesta és una tendència a l’alça amb difícil pronòstic final. Tan difícil, que l’Administració anuncia reiteradament Plans Especials que, malauradament, solen quedar en paper mullat, ja que cada any es repeteix la mateixa història (farem una llei, farem un decret, farem un pla, farem un model, farem un treball conjunt, farem, farem, farem... i, com diu el Bato al Borrego als pastorets del meu poble, “diu, diu, diu... que no diu res!”).

Al mes de març s’obren les jornades de proves de treball amb gossos de rastre, cada vegada més presents en diferents punts del territori, segurament, gràcies a la bona organització dels pioners d’aquestes proves a Catalunya, els amics del Club del Porcellana, que han sabut transmetre l’essència de les proves de rastre als amants dels gossos.

També encetem la temporada de fires i trobades, que esdevenen un punt de trobada entre caçadors per reviure les aventures de la passada temporada i planificar la propera. Al mateix temps, aquestes fires ofereixen una porta oberta  a la societat “no caçadora” també, contribuint a divulgar el caràcter ambiental de la caça i que tot aquell qui gaudeix de la natura conegui de primera mà quines activitats s’hi realitzen i quins agents hi intervenen.

D’altra banda, el mes de març és un dels mesos en què el col·lectiu caçador rep més atacs per part dels grups animalistes, ja que es comencen a difondre missatges de difamació relatius al fet que un cop acabada la temporada de cacera, els caçadors abandonen els gossos. Voldria expressar la meva total repulsa sobre aquests falsos missatges. De persones irrespectuoses n’hi ha a tots els col·lectius de la societat, però en cap cas és una conducta generalitzada en el de caçadors. Nosaltres estimem els nostres gossos i els cuidem molt més bé del que molts es pensen i ho fem, a més, amb els nostres preuats calers.

Amb la qüestió de tenir animals a càrrec, ja siguin per caçar o com a animals de companyia, necessito verbalitzar el que en penso, que passa per dues premisses ben senzilles:

•        Qui vulgui un animal que el cuidi i se’n faci responsable, a casa seva.

•    Qui no pugui mantenir un animal en condicions òptimes té dues opcions: o bé regalar-lo a algú que se’n pugui ocupar o bé que el sacrifiqui (per dur que sigui).

Si no es compleixen aquestes premisses, passa el que passa, acabem obligats de disposar de protectores i/o centres d’acollida, que es nodreixen, a més, de fons públics i que per acabar-ho d’adobar estan saturadíssims i presenten grans dificultats de gestió. I tot això, per què? Per ser uns mediterranis del sud ben irresponsables. 

Com pot ser que hi hagi ajuntaments que mantenen colònies de gats amb diners públics? D’on han sortit aquests gats? El que té un gat se’n ha de fer responsable i, si aquest cria, doncs també s’ha de fer responsable dels seus descendents. No està bé que campin a l’ample i caguin a casa del veí... i parlo de gats però em refereixo a tots els animals de companyia.

Si tots ens ocupéssim dels nostres animals no hauríem de crear bolets animalistes i, molt menys, mantenir-los. O potser els que s’haguessin de disposar, tindrien una gestió més eficaç. El mateix passa amb els animals exòtics. Està molt bé que la gent pugui tenir a casa seva cacatues, vietnamites, cotorres o polítics, però que se’n facin RESPONSABLES, els tinguin en bones condicions, no els deixin sortir de casa solets i, per descomptat, que recullin les seves femtes i els tinguin sempre controlats